Es carboner
Mon pare carbó va fer
fins a l'hora que es morí:
carboner me va fer a mi,
perquè ell era carboner.
Dins el cor de l'alzinar,
damunt una muntanyeta,
tenc la meva barraqueta,
que és tot quant me va deixar.
Maldecaps no sé què són,
no sé què vol dir tristesa,
i enmig d'aquesta pobresa,
som el més feliç del món.
Un mot de lletra no sé,
ni sé què cosa és escriure,
i, pel meu modo de viure,
res d'això he de mester.
Com duc es carbó a ciutat
i, per vendre'l, el passeig,
de tant de trull i estabeig
arrib que estic marejat.
I només fris d'acabar,
que tenc es cap que em va entorn,
per tornar-me'n ben de jorn
de cap el meu alzinar.
Allà el meu cor no està estret,
perquè és ampla sa garriga,
cap trava amb el món me lliga,
ni me top per cap paret.
Allà dalt no estic tot sol,
tenc amb mi sa meva dona,
que n'és tan polida i bona,
i és garrida com el sol.
Un infantó que tenim,
que és cosa de meravella;
sa mare i aquella estrella
són els tresors que jo estim.
Es color de cara meu
és negre com es carbó,
però la de l'infantó
és més blanc que llet i neu.
I de tan guapo com és,
per no posar-li màscara,
me faig ben neta sa cara,
i mil vegades el bes.
A veure'l me'n vaig cantant,
quan tenc composta sa sitja;
ell en veure'm fa sa mitja,
com un pasco de content.
I de fer feina rendit
vaig a descansar una mica:
els ocells me fan música,
ses murteres me fan llit.
Mates m'emparen es fred
ombra em donen ses alzines
i un aigua de ses més fines
de sa font, en tenir set.
Autor(es): Manuela de los Herreros i Sorà,Popular