Esperit de mar
entre els brams dels trons,
hi ha una gent esperant
una llum
que es vagi acostant
sota els llamps.
Vora el mar,
de genolls plorant,
dones grans estan resant:
oh! Déu meu,
Tu que tens el poder,
jo t'imploro.
Però aquest mar.
sempre traïcioner,
agafa l'amor
i l'esperit,
juga amb ells.
És la por
de tants mariners,
l'amargor d'un adéu
com tants més.
Un instant
i el seu món es perd
sota les aigües
que estimaven tant.
Adéu germà,
dóna records al vell,
que avui jo marxo i
potser no torni més.
Vora el mar,
al compàs del vent,
ones fan de cavall
d'homes bons
que han anat a lluitar
per menjar.
Llops de mar
que no viuran més
l'emoció d'un nen corrent
cap el port,
ple d'amor,
amb la mare.
El mar...
Aquell món...
El mar etern...
Quin mal any
per aquella gent:
primer en Joan
el seu nét,
el més gran.
I ara el mar
n'ha robat un més.
Pare i fill junts al cel,
si és que hi ha cel.
Un instant
i el seu món es perd
sota les aigües
que estimaven tant.
Adéu germà,
dóna records al vell,
que avui jo marxo i
potser no torni més.
Fill meu!
Fill meu!
Fill meu!