Goigs de l'amiga
Clara estrella,
cap donzella
més que tu no admiri.
Primavera,
rosa vera,
gràcil més que el lliri.
Amb tals formes,
no hi ha normes
que et continguin gaire.
El somriure
i el gest lliure
fan de Venus l’aire.
Per la dea
Citarea,
ets tu qui m’assetges.
Per qui crido
no és Cupido:
teves són les fletxes.
Faramalles,
cremen falles
quan escau la festa;
tal s’arbora
i enamora,
tal me bull la testa.
Hi ha altivesa,
hi ha puresa
sense grop ni tara
que a tes gràcies
o fal.làcies
pugui plantar cara?
Déu que vulga,
per trifulga,
que Cató visquera:
pel teu lliri,
quin deliri!
ell, tan rígid que era...
Tant lleugera
cabellera
Venus la cobeja;
una trena
tan morena,
més que l’atzabeja.
Front benigne,
coll de cigne
i mirada angèlica;
hom t’adora,
clara aurora
d’aparença cèlica.
Dents tan blanques,
galtes franques,
llavis ruborosos;
més que en robes,
mai no trobes
besos tan melosos.
Les mamelles,
com cabrelles
jeuen a les clotes;
però quan saltes
o t’exaltes,
com les esvalotes!
Oh, lasciva,
que em captiva
amb posats ingenus!
En el centre
del teu ventre,
borrissol de Venus...
Verge pura,
què et detura?
Vine ja als meus braços.
Cap més dea
no em recrea
amb tan dolços llaços.
Autor(es): Anònim