Hasta que lo miras
en Marc tot just tornava del poble amb pa i cafè per esmorzar,
hauria d'escriure un altre tema i averiguar què li passa a la Vega,
fa quatre dies que estem sota zero.
Surts de l'estudi i només veus camps, un gos que borda a la boira,
algunes ovelles, i un sol incompetent que intenta escalfar.
Sembla que cada centímetre de França tingui propietari,
i cada mala herba la seva D.O.
M'agradaria fer una cançó com aquella dels The Nits,
sobre les muntanyes d'Holanda.
Jo la podria fer sobre els molins de Montjuic,
els llobarros de Navarra, les olives d'Irlanda,
o els barcelonins del Passeig de Gràcia... etcètera
O una cançó sobre els bojos que parlen sols,
"hasta que lo miras" deia el Fede,
aquell tenor del metro, o la veïna del Bernat
que sempre es discuteix amb algú que no hi és,
fins que aquest "algú" comences a ser tu...
Però llavors me n'adono que jo mateix em passo el dia així,
parlant sol, donant voltes a les coses,
com si mantingués una conversa amb qui coi sap qui?
Dic que componc cançons, potser és una excusa
Canto per dins com qui parla sol,
enmig dels gèlids camps de França
canto per dins com si estigués boig,
fins que algú es decideixi a escoltar-me
Autor(es): David Carabén