La buidor del poeta
Vell i cansat d’anar pel món un dia
lo pobre trobador torna a sa llar.
VERDAGUER VELL
Que anys han passat! Lo riu ni la ribera
ja no coneixen a son vell cantor.
Totes les ones de la mar
m’han envestit en so de guerra,
tot udolant com a lleons,
com a lleons sedents de presa.
Han rodolat pel meu damunt
obrint ses boques de caverna,
los cops de mar d’un a un,
van rodolant, van rodolant,
sobre ma testa.
OMBRES
“Rebuig del temple sant!”
“Mal sacerdot!”
“Dolent poeta!”
“Mal sacerdot!”
“A la presó!”
ROSER
Qui et fa companyia?
OMBRES
“A la presó!”
“Rebuig del temple sant!”
Verdaguer!
“Quan te veurem pres en cadena?”
“Colgat set canes sota terra!”
“Dolent poeta!”
“A la presó!”
ROSER
Qui et fa companyia?
OMBRES
“A la presó!”
“Rebuig del temple sant!”
Verdaguer!
VERDAGUER JOVE
Totes les ones de la mar
no poden rompre un gra d’arena!
VERDAGUER VELL
Em volien fer passar per boig, i els bojos eren ells: uns presoners massa fets a ses cadenes... i jo em pensava que la poesia era un port, el final d’alguna cosa. I ara, no res... per què cantar? Per què escriure més?
VERDAGUER JOVE
Però ja has escrit... no ho pots desfer. Has viscut per escriure. Tots els teus versos, tots, són una casa, una casa enorme que ens fa aixopluc, una casa més blanca que la que volíem.
VERDAGUER VELL
I més falsa! Va, prou, ja n’hi ha prou! Que no ho veus? Has escrit i has viscut com si tinguessis ales, i només tenies ganes de volar! Et volies guanyar el cel amb paraules?, amb cançons?... Però, què et pensaves? Mos dits s’han envellit sobre les cordes de l’arpa. Jo, ja he acabat.
(VERDAGUER VELL es treu l’abric i el deixa a terra)
VERDAGUER JOVE
Tu, acabat? És ara que ets savi! Mira! Escolta!
VERDAGUER VELL
No és pas això, la vida. Això no és res... Ja ho entendràs.
VERDAGUER JOVE
No és res? Tot el que has fet i tot el que has escrit, això és una vida.
VERDAGUER VELL
Adéu-siau, cançons de primavera!,
ja no emmelareu mos llavis altra vegada,
ja no fareu batre les ales del meu cor.
Deixau-me ben a racó,
ben a racó i a mà esquerra
com un moble ja romput,
com un vell que palanqueja;
deixau-me al fons de la vall.
VERDAGUER VELL i VERDAGUER JOVE
Algun dia m’alçaré
des de la vall a la serra ,
de la serra al núvol blanc,
del núvol blanc a l’estrella,
de l’estrella a l’infinit
que mon esperit sedeja.
(VERDAGUER JOVE recull el testimoni de l’abric de VERDAGUER VELL i aquest agafa el mocador que anys enrere havia estat seu)
Oh! Blanques cimes del món,
jo petjaré vostra testa.
COR
Lo cor de l’home és una mar,
tot l’univers no l’ompliria.
VERDAGUER VELL
Oh boires que us enfilau,
jo us tinc de deixar enrere,
tot volant amunt, amunt,
crisàlide que s’encela,
oblidada de que ahir
era un cuc sobre la terra.
Los rosers perden la fulla,
les roses perden l’olor.
COR
Lo cor de l’home és una mar.
JACINT VERDAGUER
Totes les ones de la mar
no poden rompre un gra d’arena.
Autor(es): ,Arnau Tordera