La dona que mai no plora
La dona que mai no plora
s'escalfa massa temps
el cafè del matí i surt
a obrir
les portes del local
on cus i embasta pantalons.
L'autòmat recosit,
no l'han vist mai plorar.
Diuen que mai s'espanta
des que va beure aquell verí
de l'home que li ho era tot
i amb qui va perdre la por.
Se li corca el moll de l'os,
vençuda l'ombra de la nit.
Acluca fort els ulls
per retenir el desig.
Es corda el vell abric
i amb passos contundents
surt i crida: On ets?
Crida:
«La terra tèbia
em recorda la llum
dels cossos tristos que
no són res sense tu»
Torna a la feina,
tampoc no ha dormit avui.
Amb les puntades,
d'engoixa s'impregna els dits.