La dida
i se'n va endur la regina,
i no quedà en el palau
més que el ninet i la dida.
Estant-ne vora el foc
la dida es quedà adormida,
i quan es va despertar
trobà el ninet cendra viva.
L'aplegà amb un platet d'or
i el va oferir a Maria.
- Valeu-me, Mare de Déu!
Apiadau-vo'n Mare mia!
Amb això ja tornà el rei:
- Ah, que té la meva dida?
Digueu-me, dida, què teniu,
que hi estau tan afligida?
- Què n'he de tenir, bon rei!
Mirau qui no hi estaria,
que n'he cremat un mantell
des més polits que hi havia!
- Veis aquí una dobla d'or,
comprau-ne un de seda fina.
I ara portau-me l'infant,
perquè jo veure'l voldria.
Va passar davant davant,
mirau amb quin cor podria!
Arribà a les cambres altes,
trobà el ninet que dormia.
I si polit era abans
molt més ho era aquell dia.
- Valga'm la Mare de Déu,
valga'm la Verge Maria.