La mar de Portopetro
que ha saltat de la nit,
i ha vengut a posar-se
a l'extrem del meu dit.
I la barca que fuig
per la fosca de sal:
una esquerda d'amor
que em mossega l'esguard.
A la pell d'aquest mar,
ara s'obre un esqueix
per on guaita a la nit
la mirada d'un peix.
I la lluna somriu
-avui és quart creixent-,
perquè passa l'amor
com un alè de vent.
I t'ompliré de jocs,
de llunes i de peixos,
anit, quan sia fosca
la mar de Portopetro.
Quan et mir dins els ulls,
aquest vespre tan clos,
em naufraga la vida
en la nau del teu cos.
Autor(es): Gabriel Janer i Manila,Eugènia Gallego/ Josep M. Sánchez