La meva revolució
de tants que caminen sense saber on anar.
I enmig d’aquest rebombori m’aixeco i m’adono
que estic cansada de no buscar-te, de no estimar-te, d’imaginar.
Silencis que no callen.
Destins que no s’esperen.
Silencis que no callen.
Destins que no se n’adonen que tu i jo els estem esperant.
La meva revolució
viatja de dins cap enfora,
d’enfora cap enllà,
allà on em puguis escoltar.
I els mapes que porten cap a tu
són fulls en blanc que es perden.
Sento bategar la meva veu,
prenc aire i m’adono que l’únic lloc on puc trobar el rumb és a dintre meu.
Silencis que no callen.
Destins que no s’esperen.
Silencis que no callen.
Destins que no se n’adonen que tu i jo els estem esperant.
La meva revolució
viatja de dins cap enfora,
d’enfora cap enllà,
allà on em puguis escoltar.
I quan els meus ulls tornin a ballar amb la teva mirada
la melodia serà més sincera que mai.
Perquè el camí que ens allunyava és el que ens ha ensenyat a aprendre,
perquè aprendre a estimar-te és aprendre’m a estimar.
La meva revolució
viatja de dins cap enfora,
d’enfora cap enllà,
allà on em puguis estimar.
Autor(es): Trast