La tempesta perfecta
Sumarem als errors la culpa. D'haver dut fins al menjador, aquells núvols negres.
Neix la pluja, neix el tro. Desperta amb ràbia la foscor, cada cop que ens unim,
en una tempesta perfecta. En una tempesta, sempre, perfecta..
Melodies agries, expliquen la història, d'un vaixell enfonsat a prop de la costa.
I se'm fa tan difícil creure. Que ens estiméssim tant. Si arrasàvem amb ciutats senceres.
Les nostres respostes són llampecs. Dibuixant esquerdes en el cel, cada cop que ens unim,
en una tempesta perfecta, en una tempesta, sempre, perfecta.
Autor(es): Lluís Bòria