La veu del cor
Quan va parlant el cor, sents que van sortint soles les paraules
No ni ha un só mes alt, no ni ha ni un só mes baix, que t'embromi l'aire.
I sents que tot allò que t'ofegava abans, va perdent substància.
Davant del teu mirall, es reflexa-ran, mil rostres d'una cara.
I no et caldrà la por, sols t'ompliràs d'amor, de màgia i de color,
Quan va parlant el cor.
Ni hauran certs moments, que enrere miraràs, buscant la teva ombra.
Es creuen pensaments, i trampes de la ment, que volen ja despostes.
Peró ni ha una cosa andins que sap molt mes que tu, t'abraça i et consola.
Sentir que has despertat, del llarg temps de dormir, i amb els ulls ben oberts
Veus l'alba nova.
I no et caldrà la por, sols t'ompliràs d'amor, de màgia i de color,
Quan va parlant el cor.
Potser dirà la gent, que t'has tornat beneït, perquè no entra's a la roda.
Ja tens fet un camí, ben diferent d'abans, que et dibuixa una vida nova.
Ja el cap no té raons, ni falses il-lusions, ni pesos ni ploms, ni tampoc borres.
El silenci respon a tota discussió, tot es bon vent i barca nova!
I no et caldrà la por, sols t'ompliràs d'amor, de màgia i de color,
Quan va parlant el cor
. I no et caldrà la por, sols t'ompliràs d'amor, de màgia i de color,
Quan va parlant el cor.
Autor(es): Josep Mª Baulenas