La vida d'artista
aquí, allà o en algun bar....
i fins pot ser que te'n recordis.
Tot d'un plegat ens vam estimar
i si no fos ben veritat
caldrà creure en la història antiga.
El que era meu t'ho vaig donar
tot per cantar, per somniar
si tu et fiaves de la bohèmia.
Si pensaves que als vint anys
es pot viure del respirar
el teu parer, no és al mateix.
La maleïda fi de mes
que vam conèixer, i que era a casa
set cops per setmana.
Les llargues nits sense sortir,
i l'èxit que no arriba mai,
i el mal costum de passar gana...
Ja veus que res no he oblidat
d'aquest balanç tan desolat,
constatació d'un gran fracàs.
Encara et queda joventut:
treu-ne profit, mon pobre amor
que els temps més bells passen volant.
I ara te'n vas, jo em quedo aquí.
Fem-nos la idea d'envellir
per separat, que trist serà.
Et pots endur el fonògraf,
jo amb el piano ja en tinc prou
per seguir la vida d'artista.
Més tard, sense saber perquè
un estranger, un passerell,
veurà el meu nom en un cartell.
I et parlarà del meu succés
i tu mig trista, tu que ja ho saps,
tu li diràs que tan me'n fot.
Autor(es): Léo Ferré,Xavier Ribalta