La vida en un sospir
la velocitat que portava, no era poca
Sense mirar enrere i vivint cada dia com si fos l’últim
Com si fos l’últim
Trist per no haver-te pogut donar tot el que et mereixes
Decebut per no haver complert totes les promeses
Vençut per tantes injustícies que mai deixaran de cremar
Com tristes melodies dins el meu cap
M’he polit la vida en un sospir
I ara és quan em sento més fort
Però ha arribat el moment de deixar-me anar
Ha arribat el moment de deixar-me anar
No he esperat homenatges en vida, falsa ironia
L’únic reconeixement que sempre he buscat era el teu
He viscut una vida tan plena, la repetiria
Si tornés a obrir els ulls amb la mateixa família.
Potser ha arribat el tràgic moment de confessar-me
Per poder pujar les escales cap al cel
El pecat més greu que he comès ha sigut no regalar-te
Més moment únics per gaudir junts
M’he polit la vida en un sospir
I ara és quan em sento més fort
Però ha arribat el meu moment de deixar-me anar
ja no em queda res per fer
només retrobar-me amb tu
ja no em queda cap amic
només els seu records
M’he polit la vida en un sospir
I ara és quan em sentia més fort
Però ha arribat el meu moment de deixar-me anar
Autor(es): Miquel Abras