Les barres de sang
trist està Jofre el Pelós
mirant son escut que penja
d’un feix de llances i estocs.
Los cavallers ja li diuen:
—De què estau tan neguitós?
—De veure ma adarga llisa
com un llibre sense mots.
—Llisa n’és la vostra adarga,
mes té el camp de plata i or.
—Bé té el camp d’or i de plata,
mes és un camp sense flors.—
Mentres diu eixes paraules
una carta n’ha desclòs;
la lletra n’és del gran Carles,
lo segell, d’emperador.
«Los normands entren a França,
ajudau-me, el meu nebot,
que, si vós me dau ajuda,
cada braç valdrà per dos.»
Quan les lletres són llegides,
—Cavallers, anem-hi tots.—
Ja es cobreix de fina malla,
ja se’n calça els esperons,
ja se’n volen cap a França,
bon camí que Déu nos dó.
Quan lo camí se’ls acaba,
se’ls comença el treball fort.
Carles Calvo està en batalla
i els normands li prenen lloc,
com un mur de ferro verge
avantçant cap a migjorn;
ragen sang destrals i llances,
les ballestes ragen foc.
A la primera envestida
lo mur de ferro se romp;
los normands van de recules
per escapar de la mort.
A la segona envestida
no se’n veia cap enlloc.
Los francesos demanaven:
—Qui és aquest batallador?
—Lo comte de Barcelona,
lo comte Jofre el Pelós.—
La darrera de les fletxes
l’ha ferit a prop del cor.
Ja l’en entren a una tenda
que prengué als normands traidors;
—De les nafres no me’n sento,
sols me sento de l’honor,
puix en lo camp de la guerra
per mon escut no hi ha flors.
—Si el teu escut n’està sense,
ton pit n’està vermellós.—
Posa els dits en la ferida,
los passa per l’escut d’or.
Si el comte Jofre plorava,
encara plora més fort,
mes ses llàgrimes de pena
ja són llàgrimes de goig.
—Grans mercès, lo rei de França,
grans mercès, l’emperador.
Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament vos envio
escrit amb sang de mon cor:
graveu-lo en totes les torres,
brodeu-lo en tots mos penons,
i porteu les quatre barres
a les quatre parts del món.—
Autor(es): Jacint Verdaguer,Joan Josep Mayans