L'estel de Sarajevo
que la lluna encara plora endolada
un plany amarg, de desesperança,
per tanta sang com ha estat vessada.
Fugint de l'infern, cau la neu més blanca
per calmar el dolor de la ciutat violada.
El que era ciutat, eren carrers i places,
la brutalitat ho llença a les brases.
No em ser avenir, ai nineta meva,
que el que has estimat ho ha desfet la guerra.
Tens ferit l'esperit, el somriure agre:
rastres de l'horror d'una nit tan llarga.
Enmig del terror, tot se m'esborrona.
Només els teus ulls em mostren què passa.
Ulls esgarrifats per tanta desgràcia
demanant tan sols un poc de tendresa.
Potser només jo et puc donar tendresa,
un beuratge dolç per a una nit tan negra.
Negre el nostre cor per la indiferència
a què ens ha sotmès conviure amb la tragèdia.
Autor(es): Xavi Múrcia