Mans

S'Albaida


Són teves ses mans
que em duen a tu,
record vell d'un camp
que em sembla perdut.

T'esmunys com el sol,
que es pon i és rogent,
no vols partir mort
i tens sofriment.

Però aquestes mans
plenes com sa llum
s'aferren al clam,
la vida eres tu.

Per què te n'anares
a s'auba naixent?
Què mos hi queda ara
més enllà des vent?

Només ses manes teves,
d'alè servadores,
s'alè de puresa
que mai més no torna.

Però aquelles mans
descansen plegades
damunt del teu pit;
tendresa esbucada.

Com una barqueta
que arriba en es port,
i plega sa vela
quan arriba sa mort.

Però aquestes mans,
com sa terra humida,
seran sempre clam,
seran sempre vida.


Autor(es): Joan Carles Villalonga,Annabel Villalonga