No és massa tard
de viure en un engany,
cansat de mi,
que no sé alliberar-me,
fugir d'aquest desig
que sé que no és per a mi però no puc evitar.
Cansat d'aquesta soledat,
d'haver-me enamorat
del pas del temps,
que fa caure en l'oblit
allò que va ser etern.
Cansat de veure-ho clar però no saber escapar.
No és massa tard per a tot allò que és important
per a mi, com ser feliç.
Estic tan cansat ...però he de tornar a començar.
I quan s'aturarà aquest mal
que crema i crema tant?
Evaporat,
que no deixi record
d'aquells moments tan bons.
Cansat que d'aquells núvols només en quedi fum.
Només vull cridar i trencar, no recordar mai més per viure en pau.
Cansat d'haver callat,
d'estar emprenyat,
de ser fugaç, de ser real...
Per què no puc existir així?
No puc, no és per a mi,
tan humà, despullat,
que no puc existir,
no vull pas fer-ho així.
Cansat d'haver somiat...
I quan podré somriure?
Quan tornaré a viure?
Quin va ser el pecat
per sentir aquest desig
que no té cap sentit,
per viure sense viure tanta soledat?
Autor(es): Jesús Rovira