Oficis per una llebre
En un entorn propici, lluny del clàssic mal ambient,
brollen amb facilitat els desitjos oblidats.
Són com gotes d'aigua en un sòl ressec i dur,
com els primers flocs de neu abans no comencen a quallar.
I el vent et bufa a la cara, però ja no hi ha res
que pugui aturar aquesta travessa, aquesta marató
que ja coneixes massa i que un cop més fas amb roba de carrer.
Abandonem les mesures de protecció que sols funcionen quan
no hi ha amenaça. Què n'és de fàcil ser valent quan tot va bé,
et creus tan savi que pots volar.
Però la sortida és eterna i no hi ha indicacions ni rastres
per seguir la marxa. Com he de seguir si han matat la llebre?
No tinc cames, em quedo fora de nou.
I, amb fam d'estels, fas collita grossa de pedres.
Es deixen agafar, senzilles, univers de pols terrenal.
Nous deliris van aflorant, vells auspicis tornen a fer-nos somiar.
Et pots trobar que vius en mons que no existeixen més que al teu cap.
I, amb massa focus d'incertesa, poses ulls allà on saps que tot són somnis.
Nous deliris van aflorant, vells auspicis tornen a fer-nos lluitar.
No cal fer massa cas al seny, es pot caminar poc a poc i amb calma,
I així, potser amb menys rebombori, trobarem sortida a aquest laberint.
Queda't mentre et calgui repòs, entra un raig de llum pel terrat.
Nous deliris van aflorant, vells auspicis tornen a fer-nos somiar,
lluitar, somiar, lluitar…
Autor(es): L'Herba d'Hamelí