Orenetes de fusta
Amics meus no us caigui tort
si ara us dono un bon consell,
amics meus no us caigui tort:
Si no teniu companyia,
no agafeu les golondrines,
les golondrines del port.
Perquè...
Són tan llises les aigües, tan dolç el navegar,
que les mans, sens voler-ho, cercaran altres mans.
El cel blau, brut de llàgrimes, i les gavines, surant.
El cel, gris de fumassa, i les gavines, volant.
Els amants es reflexen dins els ulls dels amants;
s'estimaran per sempre, o sigui, fins demà.
Bramulen sirenes i sona un acordió,
com un cor submarí batega el motor
i les gavines xisclen i les grues-ocell
furguen el ventre inflat dels immòbils vaixells.
Les grues-ocellot quadriculen el gris,
l'horitzó es pinta els llavis amb un vermell postís
com el d'aquella dona que no pot mirar el cel;
si alça la vista i plora s'escamparà el rimmel,
li embrutarà la cara i les aigües del port,
que ja van massa brutes de morques i de llot.
Amics meus no us caigui tort
si ara us dono un bon consell,
amics meus no us caigui tort:
Si no teniu companyia,
no agafeu les golondrines,
les golondrines del port.
Perquè...
Orenetes de fusta amb un cor per motor.
Orenetes de ferro, per cor, un acordíó.
Orenetes de ferro i de ferro és son cor.
Orenetes de de fusta i no poden alçar el vol
i us gronxen i us gronxen, no s'adonen de res;
no saben que aquests ossos ja no aguanten el pes
de tanta carn cansada i nervis esflorats.
I us gronxen i us gronxen mentre, amb els ulls tancats,
somieu un viatge cap als mars del sud,
cap a una illa deserta amb un jove molt bru.
El cor us pren el trot i no goseu obrir els ulls
perquè la vida és bruta i també el port és brut.
I són brutes les aigües i és destenyit el cel,
si obriu els ulls, les llàgrimes us fondran el rimmel,
romandrà brut el rostre com les aigües del port,
que ja van massa brutes de morques i de llot.
Autor(es): Guillem d’Efak,Antoni Parera Fons