Poeta morta

Tremp


He penjat la meua innocència,
tenia bellesa efímera,
l’he vist camejar tan rabiosa,
era més humana que jo?

Al seu rostre desfigurat, llig un pànic,
Un pànic cru i submís que em crema en les cames...

Era més humana que jo?
Era la filla de la llum?

I sóc jo la que s’ha d’alçar,
i caminar ferida cap a tu a cap lloc.
Intente votar a un costat però xoque contra dolor.
I m’explota la realitat
cridant paraules mortes des del món.

El meu regnat està inerme,
vençut enverinat com el meu ser,
i m’escup en la cara
una culpa inhumana.


Òbric la caixa,
i està buida,
dispersa, cansada,
me’n vaig d’allí.
Òbric la caixa,
i esta buida,
cansada estressada,
me’n vaig d’allí.
Òbric la caixa i esta buida.

I sóc jo la que s’ha d’alçar,
i caminar ferida cap a tu a cap lloc.
Intente votar a un costat però xoque contra dolor.
I m’explota la realitat
cridant paraules mortes des del món.