Prou
que hi ha massa gent en guerra,
que és difícil abrigar-se,
que hi ha poc amor que ens besa,
que anar al bar és castigar-se
a estar sol com els poetes,
que els amants són mans molt buides
però poden ajudar-se,
pujarem junts les muntanyes
fins els núvols
fins els àngels
trobarem dins els misteris
l'aliment de les entranyes,
l'amor pel qual tu t'afanyes.
Prou, prou de plorar
no et puc veure tremolar,
prou, prou de plorar
que la pena ens vol cremar.
Sé bastant del teu silenci
cercant or entre la brossa
i vivint de somnis dolços
que sembla que ningú pensi.
També sé de la pobresa,
la teva supervivència,
un punyal que no es vol veure
per no caure en la tristesa.
I estem tots entre gent trista,
que no pot trobar refugi,
que s'afanya en l'honradesa
i té la teva ferida
i també com tu no crida.
Prou, prou de plorar
no et puc veure tremolar,
prou, prou de plorar
que la pena ens vol cremar.
Volarem per on no deixin,
arribant a nous planetes
que ens ensenyin a ajudar-nos
perquè nous amors ens neixin.
Nous miracles, noves pistes
que revoltin, que revifin
que somriguin, que netegin
els auguris pessimistes.
Volarem a gran alçada
des del llit, per entre els cotxes,
com els ovnis, com les fades
dins de la ciutat trencada
volarem a gran alçada.
Prou, prou de plorar
no et puc veure tremolar,
prou, prou de plorar
que la pena ens vol cremar.
Autor(es): Jordi Guardans