Roses i espines
No puc parar de preguntar:
per què sóc jo?
I quan es fa de nit i tot és foscor
no sé pas qui collons té el control.
I quan es fa de nit i perdo els colors;
tot és qüestió de percepció.
Qui sóc? No ho sé.
Què vull? diga-m'ho tu.
Deu mil preguntes al meu cap,
sóc incapaç de contestar,
no em guiaran,
no em portaran pel camí indicat.
I em sentiré tant sol,
i em sentiré tant mort,
i em sentiré perdut si no hi ets tu.
Escapa't amb mi, treu-me d'aquí.
No puc parar de preguntar:
Per què sóc jo?
Gairebé m'he quedat cec
d'observar la claror del camí
que em guiava ahir,
i que avui brilla per sa absència,
tant evident,
com les esquerdes d'aquest got,
que m'apresso a beure per no perdre,
sabent que demà no sabré
ni com em vaig fer aquests talls al cor.
Que si som de carn i ossos
digues per què em fan menys mal
els cops que els plors,
o l’olor dels seus records.
Que aquest somriure teu em farà mal,
i potser em cal.
No sé què anhelo,
qui sóc? Què de mi espero?
No puc parar de preguntar:
per què saber quin mal s'atansa
sent feliç en la ignorància?
No puc parar de preguntar:
si el llamp que trenca la teulada
m'allibera o em desarma?
No puc parar de preguntar:
on hi ha roses sense espines?
On hi ha amor sense ferides?
No puc parar de preguntar:
per què sóc jo?