Singularia Tantum II
Em van trobar en un hivernacle, només podia parlar amb Shiva,
no van veure una planta viva en tot el perímetre,
seia en una cadira de vímet
i els binaurals ja m'havien portat fins a Coïmbra.
Fixa't en les files de darrere de les botigues,
em veuràs ballant el nerviosisme, a les últimes,
amb somriures automàtics
com pneumàtics que pengen d'arbres de Cincinnati.
Meravelles passen a ser matèria de control,
escandalós, per això vaig pujar en aquella rulot
i bon voyage, en-cara que no sortís mai del garatge,
fa dècades que em surt liquen i em quedo en aquest marge.
Penso més que parlo, 48 hores
vivint dins un cable de coure,
a vegades hi ha ombres, seguretat que em donen,
només tens una esquena torçada per rebre ordres.
Espècies i angel dust, somio que el barri és fosc,
fixa't en les aures first, sóc considerat intrús,
singularia tantum.
Tant tu com tu heu oblidat caminar sobre l'aigua,
deixeu-me viure al meu propi Iowa,
avui sóc un pelacares a l'ombra,
dormia sense mantes tancat en un cotxe bomba.
I els guiris feien fotos de la forma de les meves costelles,
esperaven que tanqués les parpelles,
els hi sortien mogudes,
tornaré a aferrar-me a aquella causa perduda, que donava per perduda.
Odio quan em parles amb les mandíbules,
però igualment tampoc tinc tantes alternatives,
em queda el rebuig de la massa o la saudade,
em queda la teva cara quan vols que me'n vagi.
Vago sol sense salut,
dino al costat d'un desconegut, es pensen que he nascut,
que sóc contemporani del segle vint-i-u, però...
sort en tinc de... dono gràcies a...
Dibuixo barreres al meu voltant amb betum pel meu bé,
pel teu bé, per si un ca, espereu-me,
proverbis, partícules, marees desertes,
se'm notava temps lliure i ferides obertes.
Sobretot conec bé els microclimes,
la mort de l'autoestima, els canvis imperceptibles,
tornaré a canviar el pany per enèsima
i em deixa la consciència tranquil·líssima.