Sóc com un roc
Dies d’hivern…
En un profund i obscur desembre.
Estic sol, amb mi mateix…
Mirant per la finestra, als carrers de més avall
En un sudari silenciós la neu com cau
Sóc com un roc,
Sóc com una illa, amb port.
M’he fet molts murs,
Fortaleses ja molt profundes,
Que ningú ja, hi pot entrar.
No tinc ja la mancança, de tenir grans amistats...
El riure tan fàcil, jo he rebutjat.
Sóc com un roc,
Sóc com una illa, amb port.
Parlem d’amor!
He sentit aquest dolor, a l’ànima;
Hi es encara, com un present.
No vull reviscolar, els somnis que ja han mort,
Si no hagués estimat mai, tindria sencer el cor.
Sóc com un roc,
Sóc com una illa, amb port.
Tinc els escrits…
I mil poetes per protegir-me;
Tinc com blindat tot el cos,
Amagat tan dintre meu, dintre del meu melic.
No toco a ningú, i ningú em toca a mi.
Sóc com un roc,
Sóc com una illa, amb port.
I una roca no sent cap dolor;
I una illa mai sent el plor.
Autor(es): Paul Simon