Una canço de bressol a la mare
Ai mare!, què bé estic al teu braç!...
Sent la teva veu acaronant la meua orella
i la respiració del teu pit.
Ai mare!, ja sé que vols amb aquest vals...
Sent la teua rima que em fa somniar
i tots dos ens deixem portar.
Ai mare!, vam ser un i hem donat un pas; els dos junts però
separats.
Ja saps que he recuperat el meu somriure i que estic aprenent
a respirar.
Ai mare!, tu també has de descansar...
que fa poc que hem començat aquest viatge: ahir no sabíem
que volíem i avui ho estem desxifrant. Trobarem eixa mirada
que parla tant sols mirant.
Ai mare!, tingues tranquilitat...
M'has donat tot el que és teu i en tinc prou, que ànima tinc.
Recuperar el meu somni, perdut a les teues entranyes, és el
meu quefer, però, i tu?
Ai mare!, què tot va desbarrat i no sabem què pot passar. Ja
conec el fragor del viure; del viure i del voler que ens fa
companys de batec...
Ai mare!, estigues assossegada...
Els teus ulls em van dient, i jo, quant més veig, més vull estar
despert.
Ai mare!, si ens parlem, estarem junts perquè un llaç de
paraules pot més que l'eternitat.
Ai mare!, tingues serenitat...
Què has sigut l'escut de la fragilitat i ets l'espasa que segueix
batallant.
Eh cuidadors!; no tinc por. sent aquest cant alat que no
entenem i ens deixa estar...
Ai mare!, ja m'adorm; que descanses i somnies, que nosaltres
som somniadors...
Son, son, vine, vine, vine...
Son, son, vine, vine, vaig...