Un silenci
aquesta velocitat, sovint t'oblides de l'envelat. Un silenci ample com un desert em manté ara ben despert, no
vol que el mite puga distraure'm, vol protegir-me, vol ajudar-me. Un silenci que no és amnèsia, ha de ser el
so d'una altra galàxia, un silenci que esborra pissarres, que deixa les llibretes en blanc. Un espai verge
sense límits, a la mateixa cistella del gran murmuri. Una selva en calma sense cap abecedari, sense
números. Una olla que bull, un vapor que va omplint la cuina, una sala sense gravetat. Un silenci que no es
amnèsia… Un paisatge en la pau submergit, com si hagués pagat prou peatge. Porta recel amb la
mitomania, el que ha passat li fa tindre aquesta mania. Oh, explosió de silenci que no em deixes cavil·lar
amb el que diu el diari, estar amb tu és més necessari que suposar el que passa a una altra llar. Un silenci
que no és amnèsia…
Autor(es): Remigi Palmero