Un sirventès nou vull fer ara en rima estranya
Un sirventés nou vull fer ara en rima estranya
del bisbe fals d'Urgell Déu no el pot plànyer-,
que porta un martell més gran que un mul d'Espanya;
ės tan gran
que sols dir-ho em dóna espant,
la pobra que en rebi el gland
estarà un any gemegant.
Una dona al meu castell trucà a la porta
a qui el bisbe bord deixà la filla morta,
l'escomesa fou de brau, potser més forta,
i el seu cor
va esquinçar de sud a nord;
sa germana en la dissort
d'aquest fet em féu record.
Sé que es va queixar l'Arnau, el de Naüja,
deia que el tė llarg i gros com una truja,
tant pel dret com pel revés, damunt li puja
com un gos,
i ara el té prenyat, carnós;
m'ho van dir l'Arnau d'Alòs,
i En Ramon de Boixadors.
Amb el bisbe no jugueu, que els homes prenya,
cal que algú l'empenyi al toc i el cremi amb llenya.
Concediu-me, Déu, la gràcia d'atènyer
aquell jorn
en què el llenci dins d'un forn
disparant-lli amb l'arc d'alborn
cent sagetes a l'entorn.
Sol·licito a l'arquebisbe a Tarragona
- i el tindré per poc lleial si no m'ho dóna -
que li prengui prest la porpra i la poltrona,
malcreient
perquè encula homes dorment,
que jo ho sé ben verament,
n'ha prenyat ja més de cent.
Autor(es): Guillem de Berguedà,Miquel Pujadó