Vida
sense lògica ni sentit,
quan passen coses a la vida:
t'il·lusiones, desesperes,
t'enamores i tornes a viure
i no saps més deixar de somriure.
Pàgines obertes,
d'una vida tan profunda,
l'ànima somia i no s'oblida,
si eren llàgrimes, sospirs,
desassossecs, forsis mentides
que maten el cor.
Canvia la cara, canvien los cabells
i tanmateix bufa un aire que me bressola.
Dòna-me la mà, tu vola, la mia mar serà tua,
creuant albades, més temporades.
Serem dues veles blaves a un vaixell,
o dues gavines pujant al cel,
doblegant ondes.
I no poder cansar-nos mai
de la vida i d'aventures;
basa-me i en secret confia.
Lluna, lluna mira-me:
segueix amb la tua cara,
envia un feix a la teulada.
La ciutat se dorm encara.
Lluna, lluna, tenguis memòria:
només tu cuidaràs la mia història.