Vius embastada en mi
que les pauses del camí són el destí.
I de costat, hem enfilat cap al castell i m'has fet creure
que t'estimo un altre cop. O potser no?
No puc despendre'm d'aquests fils per molt que espolsi els dits
Amb les forces que no tinc.
Per molt que espolsi els dits... vius embastada en mi.
Setze milles de motor, dino ràpid i confós agafo el tren
Aquests seients han sospirat per mi tants cops
quan m'estimaves, tu tant lluny,
no hi eres, jo tampoc
Tampoc puc creure que a la fi em pugui contenir
I el plor brolli de dins, mullant els meus vestits
Teixits tots del teu fil: vius embastada en mi
Se'm fa dur que revisquis tants records,
que m'obliguis a que tot sigui present.
Però estic tant bé quan recolzat a redós teu
puc creure que la vida amaga cops.
I ara el temps ens ha fet pols, jo t'ignoro per no seguir sentint.
Un hivern de sol i dol marcarà tan debò la nostra fi.
Fins que m'exploti aquí dins un monstre vell i penedit
de no haver-se'n sortit, d'haver enredat els fils
que sempre em feien dir: vius embastada en mi
Autor(es): Jordi Jet Serra Morales