Vull ser com tu
a l'estació de tren de Badalona.
Vas arribar tres minuts tard
i jo menjant-me en paladar,
no em passava aquella estona.
El segurata va parlar
dels daltabaixos dels instants
i com la vida s'embolica.
Vaig saludar-te amb un petó,
un silenci et donc la mà
i els teus ulls em fan vergonya;
i si em preguntes que què vull
i si em preguntes...
Vull ser com tu!
Quan de tot en fas somriures.
Vull ser com tu!
I trobar estrelles al mar.
Vull ser com tu!
Quan de l'aire en saps fer vida.
Vull ser com tu!
Més a prop és molt més lluny.
El vent ens porta fins al mar,
el mar ens porta fins al port,
la porta al cor que s'accelera.
Les passes lentes cap enlloc,
petjades d'un instant de sort,
la sorra trenca les onades.
I discutint dels tres estels
que ens han deixat com a presents
els deus del mar que ara ens abracen.
I decideixes que els petons
ens faran viure pels racons
de la ciutat de l'enyorança.
I si em preguntes que què vull
i si em preguntes...
Vull ser com tu!
Quan de tot en fas somriures.
Vull ser com tu!
I trobar estrelles al mar.
Vull ser com tu!
Quan de l'aire en saps fer vida.
Vull ser com tu!
Més a prop és molt més lluny.
Tres minuts per l'ultim tren,
corradisses enllaçades.
Mil petons per dir-te adéu,
mil més un que el tren s'escapa!
Vull ser com tu!
Serè com tu!