Cantiga

Joan Baptista Humet

Senyor meu, príncep d'aquestes terres,
poderós de la guerra,
paladí de la pau;

Vós fileu amb els fils de ma vida
una llarga mentida
guarnida d'esclau.

Vostres són els arreus i la casa,
la falç, la sembrada
i l'espasa que tinc;

Vostra ha estat, i el cel us ho perdona,
la clau de la dona
que ha fet els meus fills,

I encara, senyor,
encara us faig por,
m'heu tret
totes les dents
però us acosteu a veure'm de tant en tant
amb la mirada alerta, tendres les mans,
i em feu deixar oblidada la feina
que necessito tant,
per a què tothom em vegi
submís al vostre davant,
i agenollant-me no deixi
cap dubte dels meus afanys.
I torni a llaurar la terra,
i torni a tallar el raïm
amb una queixa a la boca morint.

Vos heu fet i heu desfet mil batalles
damunt les muralles
del vostre castell.

Defensant el poder d'unes costes
que sempre són vostres
amb la meva pell.

Per vós sóc el més feble dels homes,
tan mans com les ones
del vostre cavall.

Per vós tot un poble arrossega
amb flaires de guerra
la veu de la fam.