No fa mal
Avui és el primer clima, ja ho puc dir, de la resta de ma vida:
l'he escoltada un altre cop, des de fa vents, la cançó que m'encongia.
Per un temps va ser un llençol que se t'enganxa en ple estiu, migdiada amb qui t'estimes.
Vam ballar-la i vam cantar-la, i de cop, només jo melanconia.
Però ja no fa mal, no fa mal, ja no fa mal, no fa mal.
Ara es deixa cantar.
Però ja no fa mal, no fa mal, ja no fa mal, no fa mal.
Ara em treu a ballar.
Ha passat un temps des que la vaig sentir per darrera nevada.
Si ella no ha canviat, dec haver canviat jo: ara sé com esquiar-la.
I ara crec que ja ho puc dir: és la cicatriu emperadriu d'algú que em va estimar
i que em va fer créixer i em va millorar, com fa el temps amb si no l'enganyes.
Però ja no fa mal, no fa mal, ja no fa mal, no fa mal.
Ara es deixa cantar.
Però ja no fa mal, no fa mal, ja no fa mal, no fa mal.
Ara em treu a ballar.
Em penso com un prat després de diluviar.
El sol em fa el cafè, i jo em reinvento fresc, humit i verd i ben plantat.
