Andreu
Tothom sap que el vell Andreu no era pas com la resta,
ell ja se'n va adonar de ben jove als 16 anys.
Ben barbut caminava coix de la cama esquerra,
sempre que passejava portava casc de soldat.
Els més petits deien que tenia mil anys.
En preguntar-li si estava cansat
de que la gent anés dient que estava tarat,
va replicar,
Que jo, no sóc d'enlloc,
la meva terra és l'amor del bo,
que no, no hi vaig enlloc,
només allà on em porti el cor.
El vell Andreu quan parlava no era pas com la resta,
per una copa, t'ensenyava les medalles de combat,
sempre explicava batalletes de la guerra,
però no s'enrecordava de quin bàndol es va allistar,
sempre deia que tot i lluitar no va mai disparar,
En preguntar-li si anava torrat,
si hi avia algun lloc on pogués anar a descansar,
va replicar,
Que jo, no sóc, d'enlloc,
la meva terra és l'amor del bo,
que no, no hi vaig enlloc,
només allà on em porti el cor.
I si algun dia et trobes barat a la llum d'un fanal,
i no sap si vens o hi vas i et quedes aquí atura't,
sigues immortal i segueix bategant
pensa en el vell Andreu i respira fort per replicar,
més fort que mai,
Que jo, no sóc, d'enlloc,
la meva terra és l'amor de l bo,
que no, no hi vaig enlloc,
només allà on em porti el cor.
Que jo, no sóc, d'enlloc,
la meva terra és l'amor de l bo,
que no, no hi vaig enlloc,
només allà on em porti el cor.
Writer/s: Simètric
