Un somriure endimoniat
De Vilamajor pujava menjant corbes sense por,
havia begut tant però mai perdia l'encant.
Just quan arribava et fotia una mirada,
i sabies a l'instant que el merder seria gran.
I en un moment de la nit, perdut i pansit a la porta del pub,
i quan et veia arribar, un somriure endimoniat se'm dibuixava quan em donaves la mà.
Uoooooh, uooooh
Era l'alegria i ningú tenia espera,
mirava als ulls a tots, i tots la volien seva.
Simple, lliure i com un llum, te'n feia deu mil per un,
moríem pel seu amor, i al final crec que ho sabia.
I en un moment de la nit, perdut i pansit a la porta del pub,
i quan et veia arribar, un somriure endimoniat se'm dibuixava quan em donaves la mà.
Uoooooh, uooooh
Des que no hi és he perdut en escreix.
Tu pots dir el que vulguis, però no ets el mateix.
No he sentit el que sentia, pots trucar a la policia!
Encara em ve el cap, ho fa de tant en tant.
Què se'n deu haver fet? Potser ja s'ha fet gran,
però què dic, mai no ho faria, era jove de per vidaaaaa!
Uoooooh, uooooh
