Un gos que tremola
La meva vida dins un forat
imatge del que vindrà.
Només conec les penúries,
es relacionen amb vells anhels,
costarà que es facin realitat.
I el silenci, serà la veu d'una veu al costat del foc.
Va bategant per enfrontar-se a un destí
Que m'he imposat de gaudir
Com un proscrit feliç.
I pas a pas ajagut, amb la desídia i un glop,
Navego per les teulades del meu entorn,
I m'he sentit empaitat i empès,
A fer bandera dels meus carrers,
I així poder oblidar,
que abans jo era normal.
I el silenci, serà la veu d'una veu al costat del foc.
Va bategant per enfrontar-se a un destí
Que m'he imposat de gaudir,
Com un proscrit feliç.
Entregat a un gran abisme
No hi queda res que sigui meu,
Busco la llum i penso que es troba tan lluny.
El estels que pengen del meu món
No em serveixen per anunciar res de nou.
Vaig cridant pels carrers de la ciutat
I el camí cada cop més estret va restant,
Com la cua d'un gos que tremola, que tremola.
Omplo de crits els carrers de la ciutat
I el camí cada cop més estret va quedant,
Com els dits d'un vell apagat i cansat,
Com els eixos d'un món que ha parat de girar,
Com la cua d'un gos que tremola.
