Rellotges de lluna
La vella Dora
fa temps que es desperta
amb un costat
del llit sempre fet,
però fa tant temps
que ella ja no s’enyora
s’ha acostumat
a que tot passa lent.
La cara solcada
els ulls cristal·lins
la història marcada
en l’ànima endins,
expliquen històries
reviuen memòries
en els seus poemes
que escriu als matins.
I ella ja ho té tot fet
i tranquil·la trasteja
perquè ja no té enveja
ni angoixa ni fe.
I ella ja ho té tot fet
i el temps se li engruna
com rellotges de lluna
penjats a la paret.
La vella Dora
mira cap enfora
com el món gira
sense aturador,
Dama de plata
filant silenciosa
una teranyina
amb fils de color.
Sent molt soroll
veu la gent que no es mira,
esperant trens
que no porten enlloc.
Veu el neguit
i la desesperança
de qui no ha entès
mai les regles del joc.
I ella ja ho té tot fet
i tranquil·la trasteja
perquè ja no té enveja
ni angoixa ni fe.
I ella ja ho té tot fet
perquè el temps se li engruna
com rellotges de lluna
penjats a la paret.
