Viatger davant d'un mar de boira
Vent, el vent li escup a la cara,
li fa moure els cabells,
desfilats com la llana.
Viatja, viatges entre la boira,
fa de catifa als seus peus,
pintada per la tardor.
Planeja, improvisant el seu pla,
en soledat compartida,
amb Gaia i d'altres amants.
I neda, per sobre el mar blanquinós,
teixit de núvols de sucre,
tramats per tons agrisats.
I se sent, petit i sense sentit,
dins l'univers natural,
salvatge per explorar.
Contempla, un infinit no cromàtic,
mostra un aspecte enigmàtic,
dins un miratge romàntic.
I el bàcul, dóna fermesa al seu jo,
un equilibri al triangle,
que traça el seu contorn.
I se sent, petit i sense sentit,
dins l'univers natural,
salvatge per explorar.
S'inventa temps per caminar,
per avançar i no arribar mai.
Ell no mostra mai la cara,
doncs forma part de l'essència natural.
Writer/s: Isaak Aguilà
