Botàniques converses
Caminant, per un camí amb llençols de pedra,
Allà està, amb pluja o foc, contant les fulles,
li van caient, volen pel vent, però tornaran.
Nua està, exposada i sense pell,
Surant pel temps, perenne és al seu desgast,
no li fa cas, pot observa'l, marxant.
I em va dir que estava trista i avorrida,
i em va explicar que ja ningú deia bon dia,
que les ombres eren llargues,
i les cares sense rostre,
la pluja tenia gust d'àcid,
i el vent duia les mentides.
I em va dir...
D'una tardor, que és massa amiga de l'estiu,
D'un enemic, semblant a mi, som els humans,
I em va dir que estava trista i avorrida...
Writer/s: Isaak Aguilà
