Lo tren
Lo tren mos obria portes a la infantesa,
lo tren mos hipnotitzava mirant la mar.
Lo tren era un xulit i una fumera
que ens transportava lluny de la soledat.
Lo tren era etern viatge que mos gronxava
mentre estudiàvem l’examen d’en son demà.
Lo tren era adormir-se i despertarse,
viatjar era embriagar-se de llibertat.
Lo tren se’n va, xu-xu, se’n va, xu-xu-, se’n va.
Si no pujo prompte al tren, se n’anirà.
Los arbres semblaven torres a les senderes
al mig d’aquells horts silents propet del riu.
Lo tren era una finestra i una muntanya
i una excursió amb los amics en ple estiu.
Viatjar era buscar mirades desconegudes,
jugar al gat i al ratolí amb lo revisor.
Lo tren era una música compartida
i la figura dels pares a l’estació.
Lo tren se’n va, xu-xu, se’n va, xu-xu-, se’n va.
Si no pujo prompte al tren, se n’anirà.
Lo tren se’n va, xu-xu, se’n va, xu-xu-, se’n va.
Si no pujo prompte al tren, se n’anirà.
Que mos mereixem trens dignes per a viatjar!
Writer/s: Joaquín Carbonell i Montse Castellà, Joaquín Carbonell
