Sola
Sola, em torno a quedar sola,
i no és que no m’agradi parlar amb amics imaginaris,
però és que sola, tornar-me a quedar sola,
no és amb el que comptava, avui, aquesta tarda.
Jo li he dit que m’esperés, potser no amb una paraula,
però ho he fet amb un gest clar, amb la mà i amb la mirada;
la veu no m’ha sortit, potser per por a no ser escoltada,
però l’he cridat amb els meus ulls, i amb la mà una altra vegada
i estic segura que m’ha vist. Estic tan segura que m’ha vist...
Hola, amics imaginaris,
torno a ser la sola, la trista, l’enfadada,
la que plora i només ve aquí amb vosaltres
quan se sent exclosa de la vida que és palpable,
perquè aquí a l’imaginari les rialles són més fàcils,
perquè aquí a l’imaginari tot sembla que m’agradi.
M’estimo més ser aquí, sí, allà fora tot és tràgic,
m’estimo més pensar que estar amb vosaltres també és màgic,
però estic segura que m’ha vist. Estic tan segura que m’ha vist...
Fora tota la segona estrofa,
cada vers fa dues coses: animar-me i enganyar-me;
així que fora, em planto cara a mi mateixa
i no penso fer-me pena, seré intrèpida i valenta.
Em faré forta a cada volta, combativa i animosa,
seré brava i decidida, atrevida i coratjosa,
i si algú no em vol d’amiga o em vol sorda, cega i muda,
cridaré fins que rebenti que estic sola però estic viva!
Estic segura que m’ha vist..., però m’és igual!
