La lluna al blau
Com més tot vols, més perdre-ho pots, l’excusa tant li fa,
i el bo i millor, per compartir, no hauríem de pagar.
Tu ets l’ hivern calent, soc el fred d’estiu,
balanceig actiu, ‘nem fent,
mira al teu davant.
El nostre amor serà solvent posant-li un test d’estrès,
però mai és eficient del tot si es passa com si res.
Tu ets la lluna al blau; jo, de nit, gripau.
l’equilibri suau, com va?
mira al teu davant.
Miro endavant, just darrere de la línia,
la dèbil línia que es trenca si no mires.
Provo amb l’amor, busco les esquerdes fines,
però s’han tancat, sordes, cegues, invisibles, més que mai.
Si quant més dones, tant més reps, per què estalviarem?
És com un cercle ben tancat, incert que el trencarem.
Ets tristor i somrius; soc com qui no dius,
balanceig furtiu, minvant,
mira al teu davant.
