Mai no em diguis el teu nom
Sempre aquesta maleïda por
de no saber què passarà,
tu has fet que m’acostumi al joc,
sense tu no dono un pas.
Però ara tot està canviant,
he perdut la por al demà.
Quan a casa arribis, trobaràs
que ningú t’està esperant.
He tancat la porta, i al darrera
han quedat tres anys de vida,
la incertesa per davant.
No sé encara què és el que m’espera,
però estava decidida
quan vaig entrar en aquell bar.
Algú m’abraça, jo em deixo portar,
les mirades van parlar.
Vaig seguir-lo fora del local,
com es deia aquell bar?
Els llavis feien un dibuix de fum,
el seu cos a contrallum.
Es corbava el darrer botó,
mai no vull saber el seu nom.
Vull improvisar la meva vida,
perquè no vull més cadenes
disfressades de moral.
Sé que, un dia o altre, tot s’oblida,
aparcant també les penes,
per poder dir : tant se val!
Mai no em diguis el teu nom,
no, no,
mai no em diguis el teu nom.
Writer/s: Laura Martí, Conrad Dubé
