Cloenda
Fa tan de mal que porto un dolor estrany que viatja sempre amb mi,
com un revòlver apuntant el cap o, al canell, un punyal petit.
Ni t'imagines el forat tan gran que m'habita al mig del pit.
Un meteorit m'ha foradat la pell, un impacte, un imprevist.
Dilueixo amb sang aquest verí: com t'abraço? Això és tan trist.
Tothom em diu que és qüestió de temps, però el teu temps ja no és aquí.
Alguna cosa va fer "crac" dins teu, un silenci, l'eco d'un crit.
Ressituo els dubtes que tinc, una calma que no sé dir.
No vull tancar els ulls, la memòria no té parpelles
i et mantenim tan viu en el record,
si construïm el dol a poc a poc i són de fusta les bastides
que avui sostenen els nostres cors.
Acostumat a recórrer amb motor i arribar en algun punt,
no tinc vehicle, no tinc carretera que m'acosti cap a tu.
Deixo el meu cos a la mercè de lleis intocables, i caic al buit.
La gravetat em salvarà del mal de romandre quiet i mut.
No vull tancar els ulls, la memòria no té parpelles
i et mantenim tan viu en el record,
si construïm el dol a poc a poc i són de fusta les bastides
que avui sostenen els nostres cors.
