Que trobis el que en mi m'ha mancat
Avui no és dia de guerres, potser
allargarem la treva fins demà,
quan no hi hagi al cel més núvols,
quan el sol comenci a escalfar la nostra pau
i les sangs s'alterin, tots els rius desbordaran.
Coneixes la sentència,
de fet, la coneixem prou bé els dos:
no arribarà la mar als vint graus;
abans s'hauran marcit els meus geranis al balcó,
caminem, a poc a poc, sí, però en diferents direccions.
I ara haurem de fer foc nou
sentir que res no val la pena i començar de nou
i, malgrat tot, amor, per sempre més jo et portaré al cor.
Tantes nits sota les estrelles,
estels fugaços i tants desitjos demanats:
que trobis el que en mi t’ha mancat.
Potser no val la pena
tornar a cercar respostes a tants perquès,
ara que queden pocs fantasmes.
Ara que han tornat les aigües al nivell original.
Si bé tot ja ha acabat: queden els bons moments passats.
I malgrat tot avui vull dir-te ‘gràcies’
per haver arribat junts fins aquí.
I ja només em queda desitjar-te simplement
que trobis el que en mi t’ha mancat... i sigues feliç!
