Salada
Les estrelles parlen
quan no ens queden paraules.
Elles han mort.
Tu i jo evitem l’asfíxia que ens atrapa.
Que difícil, caçar desitjos;
no vull veritats, no vull sentir.
On són els mars que ens feien imparables?
Estem a universos de distància.
Ràbia per tenir-la i no poder cridar-la.
Ara quan m’apropo veig com (te) m’escapes.
T’emportes totes les direccions:
digue’m quina llum ens marcava el nord.
Si pogués convertir-me en nit d’agost,
abraçaria el record i el vestiria a la platja.
Si pogués convertir-me en nit d’agost,
calmaria onades, et cantaria salada.
Ara quan et veig ho sento tot, no sento res.
Neix una altra veu que no m’espanta, no et canta;
que balla càlida el que sent.
Gaudim del que hi havia abans de perdre-ho tot;
i potser, amb una mica de la teva sort,
tornem a veure estrelles que ens guiaven.
Ràbia per tenir-la i no poder cridar-la.
Encens el meu món, però el deixes en flames.
T’emportes totes les direccions:
digue’m quina llum ens marcava el nord.
Si pogués convertir-me en nit d’agost,
abraçaria el record i el vestiria a la platja.
Si pogués convertir-me en nit d’agost,
calmaria onades, et cantaria salada,
descalça, en veu baixa,...
