Mar i muntanya
Avui una onada gairebé m'ofega i no puc despertar, és la mar que tornava a cridar-me.
He de reconèixer, la trobo a faltar, potser és que l´amor de la muntanya és insuls i no cura
cap ferida. Ja no visc al meu castell de sorra.
Un ninot de neu em trepitja el peu i no em deixa caminar.
Un nen dibuixat a la vora del mar és esborrat quan somia que vol cridar
a la roca més alta d'un relleu empedrat però sense deixar de veure aquella
línia horitzontal per on sortia la lluna.
Aquí no em mossegarà un tauró, escolto les rialles del corb
o el ressò de l'aire gèlid quan tinc calor.
Mai hauria imaginat cantar tan a prop de les estrelles una cançó sobre una tempesta de colors.
Mentre recordo la posta de sol assegut a terra d'una platja en un capvespre només tu i jo.
Un adult que llisca sobre un mantell blanc. Un marrec que no neda gaire lluny de la riba.
Aigua salada a prop de la ciutat. Aire potable en un poble amagat on em diuen somiatruites,
aquí ningú t'escoltarà. Cridaré ben fort fins que arribin les onades.
Costa daurada o Pirineu. Una estrella de mar un floc de neu, o la grandalla.
Aquí no em mossegarà un tauró, escolto les rialles del corb
o el ressò de l´aire gèlid quan tinc calor.
Mai hauria imaginat cantar tan a prop de les estrelles una cançó sobre una tempesta de colors.
Mentre recordo la posta de sol assegut a terra d´una platja en un capvespre només tu i jo.
