La frontière
La frontera
Quedava just davant el bosc de fades
On dos infants passaven les vacances,
Ell era un noi vingut del sud i tu
La belle princesse de Toulouse
Xerraven
Sense comprendre ni un sol mot,
Paraules
Que eren només una cançó
Enlaire.
Però a ell la panxa li fa mal quan sent
Que tu li dius chéri je t’aime
I al setembre
Llàgrimes dolces cauen sobre el Segre,
Quan el teu cotxe creua terra ferma
I tu la route de Perpignan
Som el vent, som cada moment, som moviment.
El batec que encara permet seguir innocent.
El crit que s’obre pas i crema en l’inconscient
Que busca, que prova, d’omplir-nos d’esperança.
La frontera
Va estar gelada aquell estiu
Que els pares
Canviaren viatge al Pirineu
Per blanes,
I tu buscaves aquell noi del sud
Pels raconets de seu d’Urgell.
I mentres,
En una platja al nord de
Catalunya,
Ell llançà al mar petits vaixells
De fusta
Amb un je t’aime en un costat somiant
Que el mar el porta a la frontière.
I, encara,
Molts anys després d’aquell estiu de fades,
Madamme Juliette busca pels ports i platges
El noi del sud de la frontière.
I ell, a França, quan la imagina de més gran, dibuixa
La seva cara en un paper i pregunta:
“vous connaissez la belle Juliette?”
