La dama de l'en-tot-cas

Ramon Barr

Ella és un fanal que dóna llum al ‘casc’ antic,
és horitzó de cel i ones, ho assenyala un dit.
És voreres, arbres i un bloc de balcons florits,
on als vespres enfilat al seu terrat,
el sol bla s’amaga i entra l’aire del mar.

És ella amb qui converses quan passeges pel carrer,
és llambordes, cantonades, portals i cancells.
És au que sobrevola les sirenes dels vaixells;
i aquell far que allunyat de tot escull,
giravolta dins del cap en tancar els ulls.

Ella és la dama de l’en-tot-cas mirant si plou,
la banyista del sorral, l’avantguardista que es commou.
Ella parcs i places, fonts, jardins i miradors;
aixeca torres als núvols
i a tocar d’ells, enlaire castells.

El somrís tants cops li han desdibuixat,
buscadors d’or, falsos amants,
‘paparazzi’ aficionats.

Tothom la vol, no tants l’estimen,
viu al dia, maldorm de nit,
a voltes, qui s’escolta el que diu, però...

Ella coneix el joc i guanya,
d’una girada reprèn el vol,
el seu traç pinta els grisos de color.

I els seus encants sedueixen
i els sentits es rendeixen,
al perfum que neix d’unes flors.

Vestit llarg, ‘bolso’ de mà,
quan s’endinsa per La Rambla,
desprèn elegància al caminar.

De nit al moll s’hi emmiralla
presumida, confiada,
al desig i delit d’amar.