Balada
La noia rossa que treballa als aspis
Espera un fill per la tardor. Passeja
Un ventre heroic i té els peus tan inflats
Que s’ha hagut d’estripar les espardenyes.
Ara treballa amb pena i cada tarda
Se sent mig defallir perquè a la fàbrica
L’estiu és un vesper. Quan l’aspi volta
Li roda el cap i tanca els ulls: enyora
La quietud de casa seva, el càntir
D’aigua fresca i el balancí de boga,
La inefable tendresa del marit
Que haurà endreçat la cuina i que medita
La pàgina d’esports d’algun diari
A la penombra del terrat, i el lent
Passeig de cada diumenge.
La noia rossa que treballa als aspis
S’entendreix molt sovint i ploraria
Si se sabés vençuda pel destí,
Incapaç de girar l’ordre dels fets
Que algú ha establert.
Quan vingui la tardor
Tindrà un fill desimbolt i agosarat
Que en fer-se gran serà, potser, paleta
I cantarà enfilat a les bastides
Com un home senzill que no tem res.
Writer/s: Miquel Martí Pol, Jordi Sucarrats Miró
