El pont
Encara recordo el que em vas dir,
aquell retret que els teus llavis van escopir.
Sincerament no vaig entendre res,
m’he mal acostumat a viure en el desordre,
tan caòtic com poètic, d’aquestes quatre parets sordes.
No sé d’on vinc.
Sota els llençols un cos estrany, potser sóc jo,
amb l’orgull ferit no em reconec,
ja ho he entès, buido els pensaments.
Després de tot, tot canvia si un vol.
No sé d’on vinc, no sé d’on vinc.
I ara les hores no passen però em pesa el desgast del temps,
ha arribat l’hora d’obeir els sentiments.
Creu-me, m’està costant però em vull obrir i
trepitjar ferm sobre les cendres,
d’aquell d’abans pots comprovar
només queden les restes.
No sé d’on vinc, no sé d’on vinc,
les veritats fan tant de mal, no sé d’on vinc.
Les petjades queden lluny,
sense vertigen observo la longitud del camí recorregut.
No sé d’on vinc, no sé d’on vinc,
covard si hagués fugit,
no sé d’on vinc, no sé d’on vinc, no sé d’on vinc...
